GR11 Etapa 4: Elizondo – Aratun

  [English version below]

Data: 04 Juliol 2019
Distància/desnivell: 23.6 km / (+1478),(-499)

Temps en moviment: 7h 06'

M'alce, recull l'habitació i baixem al carrer. Desdejune al bar de l'alberg. Café, suc i un pintxo de cansalada. Cal agafar forces, em dic. Al costat de l'alberg hi ha un supermercat, aprofite per a comprar un sac menut de 800 g de pinso per cadells. Moguem cap a dins d'Elizondo, direcció Correus. L'oficina ja està oberta quan arribem i l'home del taulell m'atén amb molta amabilitat. Envie els objectes nominats cap a casa per uns 14 €. L'home ha embalat el material a consciència i el preu inclou una assegurança. Tot i això, sé que no estaré tranquil fins que el material arribe a casa, ja que l'assegurança no cobreix ni una dècima part l'import total del material empaquetat. Tuca ha estat fora mentre jo feia les gestions i intentava que els seus lladrits no m'afectaren.

Qüestions quotidianes com puguen ser entrar al bar per desdejunar, fer la compra a una botiga o enviar un paquet per Correus; poden arribar a ser desesperants si tens una gosa tan dependent i comprometedora com Tuca a càrrec teu. Quan he de deixar-la sola, la lligue a un arbre o fanal, o directament a la motxilla si no hi ha res millor al meu abast. Quan travesse la porta s'asseu i em mira fixament a través del vidre, vigilant amb atenció cadascun dels meus moviments, sense perdre'm de vista. Si considera que tarde, s'impacienta i comença a lladrar exigint la meua tornada. Imagine que amb els dies anirà habituant-se a aquestes rutines i espere a poc a poc aconseguisca quedar-se més relaxada i fins i tot, aprofite la parada per a pegar una becadeta.

Un altre dia que tornem a emprendre la marxa més tard del que m'agradaria, tot i això el dia condeix i complim de sobres l'objectiu establert inicialment. Els horaris d'inici i final d'etapa que portem no són els que tenia previstos abans de començar aquesta aventura. Tenia pensat moure sempre abans de l'eixida del sol i arribar al final d'etapa al voltant de les tres o les quatre de la vesprada, amb suficients hores de llum al davant. Però, a mesura que van passant els dies, me n'adone que és absurd estar estressant-me amb presses autoimposades. A la fi, l'únic que vull és gaudir del camí i amb tants quilòmetres per davant per travessar els Pirineus, la presa no serà una bona aliada. Aquesta rutina menys matinera també té els seus avantatges per moure's amb tenda. Començar amb el Sol ja fora em permet tindre la tenda pràcticament seca abans de guardar-la a la motxilla. La parada a migdia, just després de dinar, quan el sol apreta amb tota la seua força, em permet estudiar el mapa, escriure un poc i descansar. I encara que parega contradictori, arribar al final d'etapa amb només un parell d'hores de llum disponibles em permet establir-nos a la ubicació definitiva per muntar el campament sense por a ser vistos.

El dia transcorre entre trams a l'ombra de denses fagedes i altres a cel obert sobre prats replets de milans i voltors. El dia ens regala l'oportunitat de poder observar una rabosa entretinguda caçant rossegadors entre falagueres. La direcció del vent ens impedeix ser descoberts per l'elusiu depredador.

Ja passat el collado de Urbillo (892 m), les vistes que tenim enfront són espectaculars. Caminem a la vora dreta d'una tanca que discorre entre antics mollons de pedra que assenyalen la frontera. En aquesta zona, a banda dels habituals búnquers també ens trobem amb els famosos cromlecs, monuments megalítics en forma de cercles de pedra.

Recorrem les fagedes de Quinto Real (Kintoa) fins a arribar al collado de Urkiaga (912 m). A la part més baixa del coll creua un port de carretera que condueix fins al pas fronterer amb França. Aquest punt és el final d'etapa oficial del GR11, però en aquesta zona ens és impossible acampar. Decidisc fer cas de la guia Cicerone i seguir endavant amb la intenció de fer nit al collado de Aratun (1212 m). Situarem el campament  als peus del cim de l'Adi, just abans de comançar la baixada cap al refugi de Sorogain que farem demà matí.

En aplegar al coll, un grup de gent està fent tasques de manteniment de la senyalització dels senders de la zona. Els xics coincideixen amb la guia i em recomanen fer nit allà dalt. Després de muntar la tenda faig ús del comodí de l'amiga fisioterapeuta (Estel) per demanar-li que m'explique alguns exercicis per desfer-me les pedres granítiques que tinc per compte dels bessons. L'última pujada per pista entre pins ha sigut devastadora i les cames se n'hi han ressentit.

Amb la caiguda del sol, apareixen, per milions, uns famolencs mosquits minúsculs, que no ens deixen tranquils. Els maleïts insectes aprofiten qualsevol escletxa entre les peces de roba, per menuda que siga, per xuclar-me la sang. Tuca, acovardida, entra a la tenda per escapar. Considere cuinar amb el foguer d'alcohol dins la tenda, però al cap de pocs segons veig que la idea és inviable. L'olor i la calor que es genera immediatament després d'encendre el foguer em sembla perillós. Així que em done pressa per cuinar uns fideus fora de la tenda, tapat literalment de cap a peus. Agafe els utensilis com puc sense traure les mans de les mànegues del polar i, a través de la tela de la braga, vigile els fideus. En acabar, entre dins de casa amb Tuca i tanque la cremallera tan de pressa com puc. Unes desenes de vampirs han aconseguit entrar amb mi i em passe uns minuts esclafant-los contra les parets fins que no en queda ni un volant.

L'aire bufa amb força ací dalt i Tuca somia mentre mou les potes de tant en tant. Pobra, deu estar rebentada. De moment, els coixinets de les potes els duu en bones condicions. Està aguantant com una campiona. Configure l'interior de la tenda en mode descans, recopile les memòries de hui a la llibreta mitjançant unes notes breus i planifique l'etapa per demà fins a caure rendit dins del sac de dormir.

Relive 'GR11 Etapa 4: Elizondo - Aratun'

Relleu:

Descarrega el track en format GPX

English:

GR11 STAGE 4: ELIZONDO – ARATUN

Date: 04 July 2019

Distance/elevation: 23.6 km / (+1478),(-499)
Time in motion: 7h 06'

I get up, clear up the room and go downstairs and into the street. I have breakfast in the hostel bar; coffee, juice and a local “pintxo” (greasy bacon on toast). I have to gain strength, I tell myself. There is a supermarket next to the hostel, I go inside and buy a small 800 g bag of puppy food. We move inwards to Elizondo, towards the Post Office. The office is already open when we arrive, and the man at the desk is friendly to me. I send all the selected items home for around 14 €. The man has packed the material pretty well and the price paid  includes insurance. However, I know I will not be calm until the box arrives home, as the insurance does not cover even one tenth of the total amount of the packed material. Tuca has been outside while I mailed the package and I was trying to prevent her barking from affecting me.

Everyday routines such as going into a bar for breakfast, shopping at a store or mailing a package; can become daunting if you have a dog as dependent and misbehaved as Tuca in your care. When I have to leave her alone, I tie her to a tree or lamppost, or directly to my backpack if there is nothing better around. Once I walk through the door he sits and stares at me through the glass, monitoring carefully each one of my movements, without losing sight of me. If she thinks that it is taking too long, she gets impatient and starts barking demanding my return. I imagine that her behaviour is due to the fact that she is not accustomed to these routines at all and I really hope that, as the time goes by, she will gradually become more relaxed and even she will take advantage of those stops to nap.

The story repeats, this is another day that we have set off later than I would have liked, nevertheless the day goes surprisingly well and we are already beyond the initially stated goal. The actual start and finish hours of the stages are not what I had planned before engaging on this adventure. My plan was to always set off before sunrise and to reach the end of the stage around three or four in the afternoon, having enough daylight ahead of us to setup camp. But as the days go by, I realise that it is absurd to progress stressed out with self-imposed haste. In the end, all I want is to enjoy the trail and, with so many kilometres ahead to cross the Pyrenees, haste will not be a good ally. This let’s call it relaxed routine also has its advantages when hiking with a tent. Starting with the sun already in the sky allows the tent to have almost dried before putting it away in my backpack. The break at noon, just after lunch, when the sun radiates with all its strength, gives me enough time to study the map for the rest of the day, keep track on the notebook of what has happened during the morning, and even for a small energy-recovering nap. And while it can seem contradictory, getting to the end of the stage with just a couple of hours before dusk, allows setting the definitive camp without being afraid to be seen.

We pass some sections of the stage under the thick shade of beech trees whilst during other sections we walk well in the open on meadows packed with griffon vultures and kites. The day gives us the opportunity to feast our eyes upon a fox hunting for rodents among ferns. The direction of the wind prevents us from being discovered by the elusive predator.

Once passed the Urbillo pass (892 m), the views in front of us are spectacular. We walk along the right side of a fence that connects the line of ancient milestones marking the border between Spain and France. In this area, in addition to the usual war bunkers, we also find the famous Cromlechs, megalithic monuments in the form of stone circles.

We cross the beech forest of Quinto Real (Kintoa) until we reach the col of Urkiaga (912 m). At the bottom of the col we cross a road that leads to the border with France through the mountain pass. This is the end of the GR11 official stage, but we cannot camp in this area at all. I decide to follow Cicerone’s guidebook recommendation and we move on towards the Aratun pass (1212 m) to spend the night there. The camp will be located at the bottom of the Adi summit, just before starting tomorrow’s descent heading to Sorogain’s refuge.

Gathering around the pass, a group of people are doing maintenance on signing the trails in the area. The guys agree with the guidebook and recommend that I spend the night just up there. After erecting the tent I use the physiotherapist wildcard and I call my friend Estel asking her for some exercises to get rid of the granite stones that I have in place of my calves. The last climb up through the pine forest has been devastating and my legs suffered.

As the sun goes down, millions of tiny hungry mosquitoes appear and do not leave us alone. The damn insects take advantage of any crevice in my clothes, no matter how small, to suck my blood. Tuca, cowed, enters the tent trying to escape from their incessant biting. I consider cooking with the alcohol stove inside the tent, but after trying the idea out for a few seconds I see that the idea is not viable. The smell and heat that it emits immediately after I light the flame seems to be too dangerous. So, literally covered from head to toe, I rush outside the tent to cook some quick noodles. I grab the pot and spoon as well as I can without taking my hands out from the fleece sleeves and watch over the noodles through the neck gaiter. Once the meal is done, I go inside with Tuca and close the zipper as fast as I can. Dozens of the vampires have managed to come in behind me. I spend a few minutes smashing them against the tent walls until there is not a single one left flying.

The wind is howling up here and Tuca dreams as she moves her paws from time to time. Poor girl, she must have burst. For the moment, her pads are in good condition. She's holding on like a champion. I set up the tent interior into sleep mode, gather this afternoon’s memories in the notebook with a few brief notes and plan for tomorrow’s stage until falling asleep inside the sleeping bag.