A les portes de l'infern, allà on el verd d'ahir és el roig d'avuí i el negre de demà
No, mai he pujat a la Colaita, i ara més que mai, em sap molt greu. Mai no podré vore els colors que tenia, ni la vida que allí habitava fa a penes unes poques hores. Aquesta setmana havíem pensat pujar el diumenge a la Colaita o a Matamón, alguna marxeta suau, per provar si s'havia recuperat el genoll de Quelo. Dijous es va declarar l'incendi, temíem que aquella zona quedara afectada. Ahir mateix veient l'imminent futur que li esperava a la Colaita, decidirem en uns pocs minuts fer una marxa nocturna i vore per on avançava el foc. Imprudents... En apropar-nos amb el cotxe, comprovàrem que s'havia complit el pitjor dels malsons, la Colaita estava en flames. Amb el cor encongit pujàrem el Quencall, el cim de la serra de Matamón, un poc més allunyat de la zona de perill. Companys del nostre camí foren el fum, la cendra i la calor (anormal per a les hores de la matinada que eren). Com sempre deixe el track i unes fotos, possiblement les més tristes que mai passaran pel